I és que el creixement infinit del sistema capitalista és insostenible, la metàstasi del capitalisme no deixa viure intents ciutadans per superar aquest sistema econòmic i social, per estar en un món sostenible, just i pacífic. Però potser no està tot perdut, com diu l’investigador i activista australià Ted Trainer: «És difícil trobar bones societats que serveixin com a model per a gestionar el món. No obstant això, hi ha moltíssims petits exemples per tot el planeta que són alternatives possibles a un capitalisme basat en el creixement i el consum.» Basta mirar al nostre voltant, hi ha un nombre gran de col·lectius creatius que actualment treballen per al bé comú. I és que el procomú (traducció del “commons” anglosaxó) «ens resitua  en un marc humanista, en el que guanyen nova legitimitat temes que el model neoliberal ha deixat de banda, com la transparència, l’equitat, l’accés universal o la diversitat. Proposa una possibilitat alternativa a l’economia de mercat, a través de la qual tornar a integrar l’econòmic i l’ètic, l’individual i la cosa col·lectiva. Un model que es recolza en comunitats estructurades sobre la confiança.» 

Concretament, “commons” és un antic concepte jurídic-filosòfic que en els darrers anys ha tornat a tenir vigència i repercussió pública, també gràcies al software lliure i al moviment open source, lligats a l’ètica hacker.  

Són iniciatives il·lusionants que tenen lloc en l’actualitat, com il·lusionants són moltíssimes accions artivistes, concretament les que podrien ser un replantejament de veritat i no solament una gestualitat grandiloqüent i propagandista, i això no és fàcil. No és fàcil elaborar propostes “diferents”, perquè «per aconseguir resultats diferents cal treballar de manera diferent, amb persones diferents, que pensen diferent, actuen diferent i es mouen en contextos diferents.»

Es pretén el reconeixement dels principis claus d'una ètica artivista; també, visualitzar i posar en valor "radical" l'artivisme; plantejar qüestions socials, econòmiques, polítiques i ecològiques proposant recorreguts actius i oberts per la guerrilla creativa i, pretén avançar en l'estudi de les potencialitats emancipadores dels processos artivistes, perquè es tracta de superar reptes socials, polítiques asfixiants, dissenyar una nova economia de la cultura o substituir idees ètiques pròpies de la bèstia capitalista, al final, de millorar la vida quotidiana, a través d'unes pràctiques artístiques en les quals la presència de persones compromeses és el factor determinant, perquè es posicionen i participen plantant-hi cara a la situació, enfront d'un ambient molt conflictiu que es pretén superar.

En el centre d’aquestes pràctiques artístiques indisciplinades es troba un grup fascinant de persones que aborden el repte de l’emancipació, de fer visible l’invisible, el procomú fora del capitalisme, estar en un nou espai i un nou temps, mitjançant un treball artístic i activista que en paraules de Stephen Duncombe i Stephen Lambert «fon l’afectiu i l’efectiu». L’artivista decideix dissentir de l’equilibri establert, abordar els conflictes i es compromet en processos de  transformació. De forma apassionada i entusiasta dirigeix les seves potencialitats creatives a inventar noves formes actives de relació social, fent amb els altres, involucrant al del costat i promovent que les nostres comunitats siguin agents de canvi.

Una emancipació pensada com a repte del present, en el sentit que diu Marina Garcés: «Emancipació significa, per a mi, poder intervenir col·lectivament sobre les mateixes condicions de vida. I crec que això no depèn d'un de fora a què  arribar, o d'un demà en el qual projectar-nos sinó de com ens relacionem amb el que quotidianament ens passa, a prop i lluny de nosaltres. Des d'aquí, no importa tant el futur com a horitzó a què arribar sinó el futur com això que estem sent. Clar que ha d'importar-nos el futur. El presentisme de l'aquí i ara ja ho ha realitzat la societat de consum i la seva destrucció contínua de les nostres psiques, vides i de la nostra relació amb el planeta. Volem futur, però futur és això que estem sent, des de la possibilitat de relacionar-nos amb això amb capacitat de decisió i de valoració tan personal com a col·lectiva.»

L’estat del benestar sols existeix per a una minoria. Cada vegada són més accentuades les desigualtats econòmiques amb una “upper-class” causants de la gentrificació que explica l’elitització que han pogut experimentar i experimentan barris de les grans ciutats, una “upper-class” la qual acapara una porció de renda descomunal i en relació al nombre de persones que formen part d'aquest petit estrat social, alhora que creix l’amplíssim estrat que veuen desplomar-se la seva retribució i la seva ocupabilitat. Les desigualtats arrasen projectes de vida, essent especialment dramàtic per aquelles persones que es troben en situació de vulnerabilitat. Cada vegada són més els atrapats dins el túnel de l’exclusió social, fins al punt de no trobar cap sortida d’emergència de la pobresa o la darrera possibilitat per a no precipitar-se cap a la pobresa més severa. En aquestes condicions -un món hipercapitalitzat- el treball artístic dels creadors guanya un nou valor, potser com diu Jacques Rancière:  «L'art consisteix a construir espais i relacions per reconfigurar materialment i simbòlicament el territori del comú!.» Però, no es tracta mai de sostenir que l’art salva el món -fa temps que l’art polític fou alliberat de salvar el món- ni tampoc es tracta de pensar que els artistes són superherois que arriben i ho arreglen tot. No es tracta mai de sostenir que l'art vagi sempre per davant o alguna cosa així, sinó de pensar en una dialèctica social en la qual algunes vegades pot l'art servir com avançada, signe i tempteig de l'avenir, mentre que altres vegades aquest rol recaurà en la ciència, les idees ètiques o les polítiques. Tampoc no es tracta d'imposar que és o no art, especialment perquè la noció d’art continua subjecta a profundes disputes, amb propostes tan extravagants com la teoria institucional de l'art que capitanejada per Georges Dickie diu que art és allò que els experts diuen que és art, i tan tranquils. És una controvèrsia a la qual l’estètica relacional va aportar nous elements de discussió. En particular, Estètica relacional de Nicolas Bourriaud ha arribat a ser vist com un text definitiu per a una àmplia varietat d'art produïda per una generació que va arribar a la fama a Europa a principis de 1990.  Amb l’estètica relacional els dispositius de l’art es presenten directament com a proposicions de relacions socials: «aquesta estètica sosté que el treball de l'art ha superat l'antiga producció d'objectes per veure i que a partir d'ara produeix directament relacions amb el món, formes actives de comunitat [...]. Dins d'aquestes pràctiques, Bourriaud engloba els mítings, les trobades, les manifestacions, els diferents tipus de col·laboracions entre persones, els jocs, les festes, els llaços de convivència; en resum, el conjunt de les maneres de trobada i d'invenció de relacions.» Tanmateix tampoc amb Bourriaud es tanca la disputa, un bon exemple d’això és la crítica de Jacques Rancière amb tot exercici de subjetivització incapaç de reordenar o retallar l'espai del sensible: «Ni estètiques com la relacional, ni moviments socials d'oposició emparats en una simple ocupació de l'espai públic són vàlids per promoure cap exercici de subjetivització capaç de dissidència alguna.» 

Pel que fa als activistes se situen en les antípodes dels grups immobilistes i silenciosos que es caracteritzen per les seves mostres de desinterès; deixar que altres actuïn sense fer res; conformar-se i acceptar les normes prevalents i suportar gratuïtament els efectes de les decisions imposades o mantingudes pel grup social dominant i mantenir-se en el confort de la neutralitat, en definitiva passivitat, conformisme, resignació, impotència,“passotisme”. Aquesta part de la ciutadania -en Cultura- normalment treballen en projectes conservadors que reprodueixen discursos ja sobradament coneguts i amb efectes que ja fa temps han quedat desconnectats de qualsevol intent emancipador. Són agents que, si tenen la possibilitat, es mantenen a l’abric de la seva pròpia incapacitat refugiats en la institucionalització i el mercat. L’altra part de la ciutadania “els diferents” es reivindiquen com agents de canvi. 

La participació activa, al final, afecta els resultats, a l’efectivitat de les accions, a la possibilitat de fer que passin o no coses diferents. Com diu Marina Garcés en "Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla": «Perquè passi alguna cosa al llarg de la nostra vida, sense haver de projectar-nos en la irreversibilitat última i final de la mort, podem recolzar-nos en tres potencialitats creatives: la d'obrir (obrir possibilitats de vida que abans no existien), la de significar (produir significats nous o diferents) i la de decidir (prendre una posició que no deixarà les coses tal com estaven). Obrir, significar i decidir són tres maneres de fer que passin coses en la nostra vida personal i col·lectiva, privada i política que trenquin, per fi, l'asfixiant poder del simulacre.»